CRISI, ASES I POLÍTICS
Diuen que la mona per molt que es vesteixi de seda, mona es queda, refrany molt aplicable a la classe política. Després del 22 – M comença un nou cicle polític amb un PP renovat, segons ells, (i que han de dir!). Han guanyat les eleccions clarament, no hi ha discussió possible, i els donem l’enhorabona per això. Els socialistes no s’han treballat la victòria, i no em refereixo a la campanya, sinó en els quatre anys que han governat i han aplicat polítiques de dretes per solucionar la crisi provocada per la dreta amb el beneplàcit de l’esquerra.
Desitjo per al PP molta sort (la sort es treballa, no s’aconsegueix), la hauran de necessitar i malgrat els seus antecedents confiem en ells.
Com l’home és l’únic animal que cau dues vegades en la mateixa pedra, us deixo un explicació senzilla i fàcil d’entendre (jo l’he entès) sobre la crisi.
Exemple:
Un senyor es va dirigir a un llogaret on mai havia estat abans i va oferir als seus habitants 100 euros per cada ase que li venguessin. Bona part de la població li va vendre els seus animals.
Al dia següent va tornar i va oferir millor preu, 150 per cada ase, i un altre tant de la població va vendre els seus.
I tot seguit va oferir 300 euros i la resta de la gent va vendre els últims rucs.
En veure que no hi havia més animals, va oferir 500 euros per cada ase, donant a entendre que els compraria a la setmana següent, i va marxar.
L’endemà va enviar el seu ajudant amb els rucs que va comprar al mateix poble perquè oferís els burros a 400 euros cada un. Davant el possible guany a la setmana següent, tots els vilatans van comprar els seus burros a 400 euros, i qui no tenia els diners els va demanar prestats. De fet, van comprar tots els ases de la comarca.
Com és llògic, aquest ajudant va desaparèixer, igual que el senyor, i mai més van aparèixer.
Conseqüències:
El llogaret va quedar plena de rucs i endeutats.
Els que havien demanat préstecs, en no vendre els rucs, no van poder pagar el préstec.
Els que havien prestat diners es van queixar a l’Ajuntament dient que si no cobraven, es arruïnarien ells, llavors no podrien seguir prestant i es arruïnaria tot el poble.
Perquè els prestadors no s’arruïnessin, l’alcalde, en comptes de donar diners a la gent del poble per pagar els deutes, l’hi va donar als propis prestadors. Però aquests, ja cobrada gran part dels diners, però, no van perdonar els deutes als del poble, que va seguir igual de endeutat.
L’alcalde va dilapidar el pressupost de l’Ajuntament, el qual va quedar també endeutat.
Llavors demana diners a altres ajuntaments, però aquests li diuen que no poden ajudar perquè, com està en la ruïna, no podran cobrar després el que li prestin.
El resultat:
Els llestos del principi, folrats.
Els prestadors, amb els seus guanys resoltes i un munt de gent a la qual seguiran cobrant el que els van prestar més els interessos, fins i tot apropiant-se dels ja devaluats rucs amb els que mai arribaran a cobrir tot el deute.
Molta gent arruïnada i sense burro per a tota la vida.
L’Ajuntament igualment arruïnat.
Solució:
Per solucionar el problema econòmic i salvar a tot el poble, l’Ajuntament va decidir baixar el sou als seus funcionaris.
www.jrweb.es